Piscina o platja?

Platja

Tovallola o pareo?

Aquestes peces que són meitat tovallola meitat pareo

Llis o estampat?

Llis

Cuines o et cuinen?

Em cuinen

Un color?

El vermell

Un plat?

Fideus a la cassola.

Un llibre?

50 palo de Pau Donés

Una cançó?

Qualsevol de Jack Johnson .

Un aroma?

Canyella.

Un teixit?

La seda per moments especials.

Un objecte personal?

La meva agenda.

Un racó preferit de casa teva?

El llit.

I de Barcelona?

La Barceloneta (fora de temporada alta)

Maria Moya

Parlem del cor amb la col·laboradora del programa Aruscitys

Com es cou un Arucitys?

El programa es prepara el mateix dia. Des de primera hora recopilem tot el destacat de la televisió del dia anterior i del mateix matí. Escollim les millors parts i preparem els talls pel programa. Ens nodrim d’informació de tots els portals i webs de premsa del cor, de crítica televisiva, tendències, moda, psicologia…

No es un programa al ús…

No tenim guió, sinó una pauta. No està minutat i, és en directe quan el programa va prenent forma a través de les directrius de l’Alfons.

Quin és el secret del magazine més veterà de tota la televisió?

L’essència d’Alfons Arús. Crec que és el comunicador més important d’aquest país. Sap transmetre amb molt d’humor l’actualitat, té un  increïble domini dels temps i veu més enllà del que altres persones veuen. Ell marca el to del programa, és com un director d’orquestra: coordina tots els instruments –col·laboradors, temps, seccions…- perquè soni tot bé. Té la virtut de treure el millor de tots els que treballem allà.

Com ho fa?

Ens potencia. Encara que tinguem una pauta del programa, improvisem les bromes, els gags, quan donem pas a determinats vídeos… Et fa millor professional perquè et dona pas quan creu que podràs fer el comentari més adient en un moment determinat. Davant la càmera som un equip de nou persones, totes tenim alguna cosa a dir sempre, però l’Alfons sap en quin moment cadascun de nosaltres pot ser més divertit, ocurrent o intel·ligent. Això només és propi dels grans comunicadors.

Què és el que més agrada a la gent del programa?

La gent pel carrer em diu que transmetem molt bon rotllo i que tractem l’actualitat amb un humor divertit, no agressiu i intel·ligent i, veure’ns cada dia els ajuda a desconnectar dels problemes diaris. El to del programa és el que fa que tinguem aquesta audiència tan fidel.

Quina és la teva secció preferida?

Abans feia informatius i no estava posada en temes de cor, i la veritat és que la premsa del cor ha estat tot un descobriment per a mi. És molt divertit i treu la part tafanera de tots, però la secció que més m’agrada és la “La Teletúlia”. El món de la televisió, l’espectacle que dóna i el que provoca en la gent em sembla fascinant.  Analitzar la graella amb professionals de la crítica televisiva m’encanta.

I la parella del panorama actual que et té més intrigada?

M’ha sorprès molt el duo Mario Vargas Llosa i Isabel Preysler. Em fascina pel tema de l’edat: que als 80 anys una persona es torni a enamorar; i la combinació Premi Nobel – celebrity, “dona de” que s’ha dedicat a vendre la seva vida personal i a ser imatge de marques. Em diverteix molt perquè com a parella perquè fan coses d’adolescents.

On es trobes el límit ètic del periodisme del cor?

Com a neòfita del món de la premsa del cor i, de vegades, empatitzant molt amb els personatges dels quals parlem, el límit crec que està en el respecte. Hi ha famosos que viuen de la premsa el cor, indirectament han donat autorització a que es parli d’ells. Amb aquestes persones et pots permetre la llicència de profunditzar i amb més humor.

I en el cas dels personatges coneguts per les seves professions?

Els hi toca per casualitat aparèixer en revistes o programes del cor però son personatges públics. És positiu parlar de les seves vides, sempre i quan es faci amb respecte. Mai acceptaria informar sobre una situació manipulada o mentir sobre la vida d’algú.

La mentida és habitual en la premsa del cor?

No sol passar. Si una revista, per exemple, insinua una relació entre dues persones amb una imatge innocent d’aquestes sopant o fent un passeig, és perquè tenen la informació però no disposen de les proves.

Quin és el programa de televisió que t’ha causat més fascinació?

Anava a la universitat quan s’emetia. “Confianza ciega” (2002) va suposar un abans i un després en els reality shows. Era el primer programa en el qual una infidelitat es mostrava en viu.

De què anava?

Era un programa de parelles. En un destí paradisíac, els nois convivien per una banda i les noies per una altra. Buscaven que es fossin infidels els uns als altres. Portaven dones exuberants per conviure amb els homes i galants a casa les noies perquè els seduïssin. Les càmeres ho gravaven tot i després ensenyaven a nois i noies el coqueteig o la infidelitat de la seva respectiva parella. Això provocava molta gelosia, està clar.

El concursant, per una banda, veia com la seva parella flirtejava amb un algú, i d’altra banda, tenia a casa la temptació i la possibilitat de venjar-se amb algú que t’està seduint.

M’al·lucinava el fet que algú volgués anar a la televisió a posar a prova a la seva parella, tenint en compte, que la majoria de vegades acabava en ruptura.

T’impactaria un programa com aquest avui en dia?

Portem el llenguatge audiovisual al nostre ADN. Sabem que tot el que surt a la televisió, pot ser mentida. No tens aquella innocència de “Confianza ciega”. Crec que el que sentien era real, però estaven enganyats per tota una infraestructura que els estava posant a prova.

Participaries en un reality?

M’encanta sortir a la televisió, sóc molt activa a les xarxes socials, m’agrada que em coneguin i conèixer, no m’importa que la gent sàpiga que m’agrada i què no, però conviure amb altra gent i que em gravin 24 hores és una exposició massa forta. Em faria por ensenyar coses tan personals com la manera en la que t’aixeques al matí, com t’enfades, que mostrin quan estàs preocupat o quan plores.

María complementa casa seva estil boho chic amb els coixins Shani, Indus i Ketu