Lapin

Estic fins als coixins
del poc reconeixement que té la il·lustració a Espanya

De què estàs fins als coixins?
Relacionat amb el meu treball,  del poc reconeixement que té la il·lustració aquí a Espanya, i que és una lluita diària perquè la gent entengui que és un treball de debò.

En què t’has inspirat per fer el teu disseny? 
És un globus en forma de gos que va fer un pallasso a la meva filla, i crec que recorda directament a Jeff Koons i a l’art contemporani. M’agradava la relació entre el coixí tan suau i aquestes formes rodones amb aquest globus que fan venir ganes d’abraçar-ho.

Què has volgut transmetre amb aquest disseny?
No té un missatge concret, a part de l’estètica vaig buscar alguna cosa que també vulguis veure a la teva llar, que no sigui massa fort, que es difumini en el teu entorn.

Creus que en els últims anys hi ha hagut un increment d’il·lustradors o se’ls ha donat més visibilitat?
Ja fa bastant, però crec que a Barcelona s’ha tornat molt important, i es nota amb la gent que participa en el projecte, i crec que el nivell és molt superior al que es pot trobar en altres llocs d’Europa. Jo abans treballava a París i allà també hi ha una gran cultura de la imatge però a Espanya, no crec que Madrid tingui aquesta escena artística tan forta, si no el que té són galeries i compradors d’art, aquí tenim un tipus de ciutat d’artistes i cada vegada que et vas a prendre unes cerveses al centre, et trobes a algú que et diu: sóc fotògraf, sóc dissenyador, sóc il·lustrador… després ens adonem que pocs viuen d’això, però hi ha una població creativa molt forta.

Ens pots explicar en què consisteix el urban scketching?
És l’art d’anar explicant el meu dia a dia a través del dibuix, jo porto la meva llibreta quan surto al carrer, i el que faig és explicar historietes del que veig, els llocs on viatjo, i sobretot a Barcelona perquè passo la meitat del meu temps aquí, i parlo de coses molt quotidianes, donar visibilitat al que ens envolta que moltes vegades ni ho veiem. O de vegades em centra en un tema concret com la política, com quan em vaig viatjar a Cuba. És molt humà, perquè et relaciones amb la gent, hi ha una gran varietat de temes, no és gens agressiu perquè quan dibuixo a una persona estic quinze minuts davant i has d’aprendre a parlar amb ells perquè la gent es relaxi i això fa també que afegeixi text, que són parts de la conversa, i els llibres que publico solc escriure part d’aquesta conversa.

 

 

 

 

Per a tu qualsevol lloc és idoni per dibuixar, alguna anècdota sobre alguna cosa que hagis dibuixat?
Sí, un dels més forts per a mi va ser el naixement de la meva filla, estava al paritori sense poder fer res i l’única manera de viure-ho va ser dibuixant-lo, no vaig estar dibuixant tota l’estona, però si parts. Si no dibuixo on he estat, és com si no hagués estat. Qualsevol lloc és bo per dibuixar, una de les coses que em va atreure molt d’aquest projecte Hasta los cojines va ser que canviava de suport, la il·lustració també és viure fora de la llibreta.

Hi ha alguna cosa que se t’hagi resistit a dibuixar?
Hi ha gent que té una pinta súper guay, amb una característica molt concreta, i de vegades ho he intentat una vegada i una altra i no em surt a la primera. Em va passar amb l’amo d’un bar del sud de França, al qual vaig haver d’anar diàriament a prendre’m un licor d’anís, perquè acceptés després de 10 dies que el dibuixés.

Quins nous projectes tens?
Aquest any m’he dedicat molt al sector editorial, i ara al juny surten a la venda dos llibres, un és Paris Je t’aime, la meva visió del París que jo he viscut, on he conegut a la meva dona, on he treballat en una agència de publicitat, i un altre sobre Barcelona que sortirà al setembre-octubre, i que es diu Barcelona Original, i també és la meva visió sobre la ciutat, un llibre que vaig publicar fa molts anys però que ja estava esgotat, i ara ho he reeditat amb més de la meitat de contingut original.

Quina va ser la teva primera il·lustració o dibuix?
Doncs crec que algun dinosaure, tinc aquí una llibreta de quan tenia 4 anys, on ja es veu algun dinosaure, retrats i cases, així que els temes no han variat molt.

Què és el més positiu que t’ha passat en aquests últims anys?
En l’àmbit personal el naixement de la meva filla, s’aprèn molt tenint una nova persona a casa, i en l’àmbit professional és que em sembla increïble que pugui seguir vivint d’un treball que alhora és la meva passió i tant de bo sigui així per molts anys més.

Què significa llar per a tu?
Per a mi és un lloc on et sents bé, la meva caserna general, on m’agrada descansar després una estona, i també el lloc on vull convidar als meus amics per passar-ho bé.

Què fas per no estar fins als coixins?
Educar als meus clients diàriament, i que tots els il·lustradors ho facin, que no regalin les seves il·lustracions a gent que es volen aprofitar d’ells.

A qui regalaries aquest coixí?
A nens, encara que no crec que tingui un target en concret, i a Jeff Koons.

 

Fotografies: Mauricio Salinas