Olga Capdevila

Estic fins als coixins
de la necessitat de classificar-ho tot

De què estàs fins als coixins?
El que més m’irrita al món és la necessitat de classificar-ho tot, de posar etiquetes a totes les coses i nom a les coses, com que no existeix un punt intermig ni grisos, aquesta urgència d’això és així, tu ets això i aquell és allò.

En què t’has inspirat per fer el teu disseny?
La idea que buscava era un moment que jo recordés de felicitat quan era nena, i em vaig enrecordar de quan anava a la piscina amb tots els nens. El que vaig fer va ser agafar la part dels nens nedant a la piscina però al coixí nedan en mar obert i tots en la mateixa direcció.

Què has volgut transmetre amb aquest disseny?
És un missatge positiu i estiuenc que tothom segueix el seu camí i en la mateixa direcció, però cadascun a la seva manera i amb la seva forma de nedar.

Quina va ser la teva primera il·lustració o dibuix?
Primera, primera ni idea, però la meva mare sempre em diu que una de les meves primeres paraules va ser llapis.

Creus que en els últims anys hi ha hagut un increment d’il·lustradors o se’ls ha donat més visibilitat?
Sí, perquè és un treball que estava una mica a les fosques i no es coneixien els noms dels grans il·lustradors, i ara la figura de l’il·lustrador és com l’estrella de l’actualitat cultural, gairebé tothom pot dir el nom de tres o quatre il·lustradors, però si que hi ha un reconeixement a la figura.

Hi ha algun lloc que t’agradi més o t’inspiri més per dibuixar?
Quan dibuixes perquè t’agrada dibuixar de petit igual el lloc sí que et pot inspirar, però quan et professionalitzes al final el teu lloc de treball és l’estudi, i has d’entrenar-te al fet que no sempre les coses et vénen per inspiració.

Explica’ns una mica sobre el teu estil particularment la forma en què dibuixes a les persones. 
Són diverses coses, l’estil va mutant i es va modificant i al final acaba com acaba i no saps com ha passat. En aquest cas, el que si sé és perquè són tan senzilles les figures, i és perquè sóc impacient, i com sóc impacient no podria estar fent un oli o un personatge molt detallat, llavors crec que l’il·lustrador ha d’expressar en el seu treball una mica com és, perquè ha d’haver-hi una transparència i una sinceritat, i jo com sóc impulsiva i impacient, fa que el resultat sigui aquest.

Quins nous projectes tens?
Estic fent un parell de llibres com a autora de llibres infantils i a més, una cosa que m’interessa molt és treballar amb nous suports, que no sigui només paper, passar-ho una mica al plànol tridimensional.

A qui regalaries aquest coixí?
L’hi regalaria a la meva germana perquè en fer aquest viatge al passat també m’he enrecordat d’ella.

Què és el més positiu que t’ha passat aquest any?
Tenir l’oportunitat d’anar a viure sola, portava molts anys compartint pis.

Què fas per no estar fins als coixins?
Doncs si estic fins als coixins d’alguna cosa que no és per la feina, dibuixo, però si estic fins als coixins d’alguna cosa relacionada amb la feina, vaig al gimnàs, faig esport, jugo a futbol.

Què significa llar per a tu?
És alguna cosa que encara estic explorant, perquè fins ara com he estat en un pis compartit no he tingut aquesta sensació de llar, i ara que fa un temps que tinc la meva casa, doncs és un lloc on vols estar tota l’estona, tenir ganes d’arribar a casa per estar al teu lloc.

 

Fotografies: Mauricio Salinas