Piscina o platja?

El mar.

Tovallola o pareo?

Depèn de la funció.

Llis o estampat?

Llis.

Cuines o et cuinen?

Em cuinen.

Un color?

Blau.

Un plat?

Ostres.

Un llibre?

“Un gran porvenir a la espalda”, Vittorio Gassman.

Una cançó?

“Walk on the wild side”, Lou Reed.

Un aroma?

Tots menys el pachuli.

Un teixit?

Cotó.

Un objecte personal?

Mòbil.

Un racó preferit de casa teva?

Sofà.

 

Àngel Casas: "Crec bastant poc amb la nova música"

Parlem de periodisme i música amb el popular presentador

 Com es veu la tele des de l’altre costat? 

Veig poca convencional. Està evolucionant moltíssim i faig com els joves, que seleccionen molt a base de Netflix i altres. Veig temporades senceres de sèries que estàn de moda com Narcos, Black Mirror, El Puente i House of Cards. Tot i que m’agraden més les pel·lícules. A la tele miro informatius, futbol i cinema. He abandonat bastant els programes excepte algun cas excepcional com Evole.

Ho veus amb ull crític?

Sempre perquè coneixes la professió. He dirigit una tele durant 6 anys, tinc una certa experiència en orientar a la gent.

És una retirada voluntaria?

Absolutament, per edat ja em tocava. Em vaig retirar amb 69 anys. També per un tema mèdic, no podia mantenir aquest nivell d’estrès. Em va tocar la crisi i el meu cos no ho va aguantar massa. Millor això que et retirin. De fet em van proposar renovar el contracte, però no em veia amb cos per continuar.

Encara fas alguna cosa relacionada amb periodisme?

Poca cosa. Primer vaig estar un any de desintoxicació. Aleshores vaig fer un blog perquè seria el que més lliure em faria sentir, pots escriure el que vulguis. Cada divendres a La Vanguardia es publicava en castellà durant l’any passat. L’Albert Om també em va demanar una col·laboració setmanal amb Islàndia.

Per què creus que no hi ha espai a la televisió per la música?

El negoci musical ha canviat molt. Quan vaig començar tots els diaris i revistes tenien la seva secció musical amb crítica. Ara no hi ha ni una. De tant en tant sí que publiquen alguna cosa, però sense continuïtat. Als 70 jo feia article diari sobre música. Ara els conceptes estan pensats de cara a la xarxa, que és qui dona difusió, no els diaris. Ara es fa servir la música com una excusa per fer un concurs. Abans intentavem dignificar escoltar la música amb so directe, donavem concerts, etc… Això ara o no ven o no interessa a ningú.

Ara com t’informes de música?

Per internet. Es pot fer tot allà. Jo ja no m’informo de música. Al 83 vaig deixar d’escriure de música i, coincidint amb l’inici de TV3, dedicar-me a l’entrevista amb més intensitat.

Encara descobreixes nova música?

Molt poca, no estic gens al dia. De vegades la meva filla m’informa d’alguna cosa… Crec bastant poc en la nova música que es fa ara. No soporto a cap. Tot és molt repetitiu. Jo encara escolto en CD i recupero material de la meva època.

I en quant al periodisme musical…?

En consumeixo molt poc. Hi ha alguna revista que encara funciona. Només llegeixo articles en diaris i continuo pensant que un company meu, el Diego Manrique, segueix sent el millor periodista musical d’aquest pais.

Quins consells donaries a un noi que s’acaba de licenciar en periodisme?

Que es dediqui a una altra cosa. En serio. He procurat que cap de les meves filles es dediqui al periodisme perquè està molt fotut. Hi ha poques possibilitats i mal pagades. És un desastre. El periodisme està condicionat per una economia, que està fotuda, i per la competència, que amb tants digitals està saturat tot. La tele ho ha contaminat tot amb pura tafaneria. Perdre 4 anys de la teva vida estudiant una cosa que és vocacional i que portes a dins no té sentit.