Antoni Socías

Estic fins als coixins
que el món de l'art hagi acabat per ensenyorir-se del noble ofici de la creació

De què estàs fins als coixins?
De moltes coses. Està el món està molt malament en molts sentits, però… circumscrivint-me al meu terreny, estic fins als coixins que el món de l’art, aquest subproducte de gestió, creació distorsionada i comunicació retòrica, hagi acabat per ensenyorir-se del noble ofici de la creació.

En què t’has inspirat per fer el teu disseny?
La inspiració no és el meu fort. No crec en les muses ni en les fantasies mentals sublims. La meva forma de treballar és el tràfec constant, que porta d’una cosa a una altra sense interrupció. Per al meu disseny, va succeir que estava treballant en el meu arxiu fotogràfic, concretament en una sessió fotogràfica de l’estiu passat sobre nois llançant-se al mar des d’una plataforma, quan va sorgir l’encàrrec, vaig fer unes proves amb aquestes figures i em va semblar que aquell conjunt podia convertir-se en un gran disseny.

Què has volgut transmetre amb aquest disseny?
Evolució constant, animació contínua, esplendor en moviment; i la congelació del temps domèstic.

A qui regalaries aquest coixí?
A qualsevol que sàpiga apreciar-ho. Sense més.

Creus que en els últims anys hi ha hagut un increment d’il·lustradors o que ara tenen més visibilitat?
En els últims anys hi ha hagut un increment exponencial en tots els ordres, excepte en llocs de treball. Hi ha més il·lustradors, més fotògrafs, més artistes, de la mateixa manera que pot haver-hi més biòlegs, perruquers, reponedores de supermercat o matemàtics. No estic interessat que hi hagi més o tinguin més visibilitat, sinó en què el seu treball sigui d’autèntica qualitat, que tingui sentit. Vivim dins d’una bombolla de situacions miméticas, d’ordre endogàmic, de la qual sorgeixen molt pocs creadors realment perturbadores.

Hi ha alguna cosa que se t’hagi resistit a dibuixar?
En principi no. He redescobert el dibuix, després d’anys de no utilitzar-ho, i m’he adonat que se’m dóna molt bé, que no he perdut facultats sinó al contrari. (“L’Art és una cosa mental…”, deia en gran Leonardo da Vinci fa diversos segles.)

Quins nous projectes tens?
Acabo de tancar diumenge passat, dia 12 de juny, una gran exposició en CGAC de Santiago de Compostel·la (Centre Galego d’Art Contemporània), una mostra d’uns 1.400 metres quadrats amb 135 obres. Actualment estic preparant dos projectes. Un a nivell privat, un encàrrec molt interessant; i un altre al màxim nivell oficial, al costat d’un escriptor i periodista de renom, un projecte en el qual tinc posades moltes esperances, pel complex del repte.

Quina va ser la teva primera il·lustració o dibuix?
No recordo un inici concret. Porto dibuixant i pintant des que tinc ús de raó. Als dotze o tretze anys, el meu pare em va inscriure en un curs de dibuix i pintura per correu i conservo encara una pintura d’aquestes època representant la cara d’un bull-dog.

Què és el més positiu que t’ha passat aquests últims anys?
Haver pogut sobreviure a la puñetera crisi capitalista amb més força que abans. Ens han robat a mans plenes a la porta o dins de la nostra pròpia de casa, a plena llum i ens hem deixat. Aviat ens forçaran sexualment sense cap mirament i, de ben segur, que també ens deixarem.

Què significa per a tu llar?
Llar significa gairebé tot en el desenvolupament del meu treball a través del temps. En la llar he basat i baso gran part del meu treball. La meva família i els meus amics són els meus models. Els meus objectes m’influeixen de forma definitiva a l’hora de calibrar certes intencions i propostes. Un dels meus processos de treball, titulat Sweet Home Cabaneta (viu en Sa Cabaneta / Mallorca), va consistir a passar-me vuit mesos reptando com una sargantana per casa, dedicat per complet a la tan absurda com a noble labor de descobrir fotogràficament insignificants tresors; meravelles de la percepció que, de forma mecànicament obligada, solen passar-nos diàriament desapercebudes.

Què fas per no estar fins als coixins?
Llegir bona literatura, veure bon cinema, estar envoltat de bona gent i, sobretot, treballar sense descans totes les hores possibles.